Piano

REFLEXIONS SOBRE LA GRAVACIÓ I EDITATGE D’UN CD.

Gravar i editar un CD ha estat una de les experiències més reveladores que hem tingut. Aquí parlem d’algunes circumstàncies i reflexions que han sorgit durant el procés:

 

  • Quant més elevades són les possibilitats tecnològiques d’un estudi de gravació, més es perceben les imperfeccions dels instruments i instrumentistes. Per exemple, a l’accionar el pedal dret, els apagadors produeixen un so imperceptible en una sala de concerts, però al tenir micròfons direccionals a 2 metres del piano apuntant directament als martells, aquests sons són molt presents. Per evitar-ho convé canviar com i quan acciones el pedal. També els sons de fusta dels martells un cop cauen després de percutir la corda són perceptibles. És important tenir en compte aquestes imperfeccions perquè poden embrutar un enregistrament per causes totalment extramusicals. El fet de equiparar l’instrument amb la part tecnológica serà crucial per obtenir un resultat òptim.  
  • Quan les possibilitats d’editatge milloren, sorgeix un dilema que pot condicionar molt la producció. Si partim de la premissa que gairebé tot és editable, deixar passar un error dona la impressió d’un editatge maldestre. Quan editem ens adonem que hi ha coses que no es poden solucionar amb la tecnologia sense traicionar la coherència i discurs musicals. Aquí és on intervé la direcció artística de la producció: què preval, la perfecció tècnica o la musicalitat i discurs artístics?  
  • La percepció dels tempos durant una gravació és molt subjectiva, especialment si un està tocant. Quan cal tornar a tocar un passatge per corregir algun error, les relacions de tempo poden ressentir-se ja que és molt fàcil tocar-lo a un altre tempo sense adonar-se’n. Aquí sorgeixen molts problemes del post-editatge quant a coherència. Si es pretén tallar i enganxar dos segments d’un mateix passatge per millorar-los, el remei serà pitjor que el problema si els tempos són diferents. Un consell molt senzill per evitar-ho és la tranquilitat: parem, re-escoltem el passatge i actuem en conseqüència. És Important evitar entrar en el cercle viciós de grabar sense escoltar abans cap referència.
  • Una pràctica actual en creixement exponencial és l’editatge, no només musical sinó també visual. Un CD de música clàssica pretén amagar l’edició perquè no es noti i soni natural, però un CD és de tot menys natural. Caldria entrar en el debat de si és ètic no detallar tot el que s’ha fet durant l’edició en el booklet del dossier. No  seria positiu anomenar quants talls, quina equalització, quins micròfons, quin piano, quina taula de mescles, quins efectes, etc… s’han emprat? Així es mostraria la cara més honesta d’un enregistrament. De la mateixa manera que quan consumim un producte processat podem veure en el seu envàs de què està fet, quan escoltem un CD també hauríem de tenir informació suficient per evitar entrar en una falsa realitat i crear una expectativa que es pot frustrar en un concert, quan l’oient espera sentir en directe el so d’un CD perfecte. 
  • Un CD què aporta? Sovint podem veure enregistraments d’integrals de compositors, com si es tractés d’una peça de col·leccionisme que ens permet posseir totes les opcions d’un compositor, o d’un génere, etc. Però aquí tenim altres idees per construir un programa de CD sortint d’aquest col·leccionisme. Un dels aspectes que més dota de valor a la música clàssica és el seu discurs, és a dir, que ens explica una història (sense text, si no es tracta de música amb veu, o altres opcions discursives). Així doncs, quan construïm un programa sempre hauria de prevaler un discurs, sigui connectant els compositors, o connectant les peces entre elles. La propia naturalesa de la música la podem plasmar en decisions molt precises, concretant què i amb quin ordre grabar peces. També ens podem basar en una idea o concepte que vertebri el CD, com per exemple dones compositores o grans èxits, localitzacions concretes, èpoques històriques, o formes musicals. O encara és més interessant triar elements interns entre els quals puguem establir una certa relació i discurs comú. Considerem important aportar alguna cosa personal, o que sigui innovadora, si trepitges neu verge pots obrir nous horitzons. Un dels problemes més grans de la música clàssica és el conservadorisme en tots els seus aspectes, inclós el fet de gravar sempre les mateixes obres. 
Compartir

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *